Oclusió i ATM
Introducció de oclusió i atm
A nivell anatòmic, el sistema estomatognàtic està compost per tres pilars fonamentals que han de treballar de manera coordinada per aconseguir desenvolupar la seva funció de la manera més efectiva i eficient possible. Aquests tres pilars han d’estar sincronitzats i són les articulacions temporomandibulars (ATM), la musculatura masticatòria i les dents. Només quan el dentista rehabilitador o prostodoncista és capaç de controlar, manejar i coordinar aquests tres factors es pot dir que realment ha rehabilitat estèticament i funcionalment el pacient. La manca de coordinació entre aquests tres factors pot generar alteracions musculars i/o posturals amb repercussió a diferents parts de l’organisme. Com a éssers humans, som capaços d’adaptar-nos a certes descordacions i desajustos que produeixin estrès físic, psíquic i mecànic, però tots els canvis adaptatius tenen un cost. De vegades aquest cost és assimilat pel pacient fàcilment i gairebé sense alteracions funcionals, però en altres ocasions, la suma de petites adaptacions pot provocar alteracions funcionals importants amb repercussió en diferents zones del sistema masticatori.
Què és oclusió?
Quan es parla d’oclusió sembla que fa referència a un concepte abstracte, complex i exclusiu. Però, en realitat, hi ha tantes oclusions com pacients, ja que l’oclusió és la manera com les dents entren en contacte. L’important és identificar els diferents tipus de patrons d’oclusió que apareixen i saber en quin moment cal actuar i de quina manera. A la nostra clínica som especialistes en saber diferenciar una oclusió fisiològica d’una oclusió patològica. A més, a l’hora de rehabilitar els nostres casos, ja sigui sobre implants o sobre dents, recorrem a allò que es coneix com a oclusió funcional òptima, que reuneix les següents característiques:
- Contactes dentals regularment distribuïts entre totes les dents.
- Forces oclusals repartides entre totes les dents i dirigides axialment sobre aquestes per suportar les càrregues oclusals i així evitar desplaçaments dentaris.
- Màxima intercuspidació dentària en una posició condilar estable.
- Eficiència muscular, de manera que la musculatura faci la seva funció amb la mínima despesa energètica.
- Absència d’interferències, o el que és el mateix, que no hi hagi contactes dentaris durant els moviments mandibulars excepte en el moment final del tancament on totes les dents entren en contacte alhora en la posició condilar estable.
- Existència d’una guia anterior que proporcioni disoclusió en sectors posteriors i guies laterals en canins que alliberin de contactes la resta de dents.
DEMANA CITA PRÈVIA
PER A LA TEVA REVISIÓ DENTAL
Escriu-nos i et trucarem el més aviat possible.
